Ja fa "uns dies" que aquest bloc no té cap entrada. Ja toca doncs!
Uns companys de la Cadena Pirenàica, l'Òscar Martín i l'Oriol Vivé s'han proposat aquest any el repte de fer l'Ultra Trail d'Andorra i ja s'estan posant les piles... o ho haurien de fer.
El cas és que han engegat "El Gran Repte", què podeu seguir dins del programa "Trempera Matinera" (Pròxima FM) cada dijous entre les 7h15 i les 10h00 del matí, on fan entrevistes a diferents personatges i podem seguir la seva evolució cap aquest gran repte.
Diu l'Òscar que sóc un dels seus ídols (van curts d'ídols!!) i em van entrevistar l'altre dia, així que us poso dos enllaços al podcast del programa. Hi ha la versió editada de l'entrevista d'uns 18 minuts apta per a tots els públics i la versió íntegre de 48 minuts per als valents, que ja sabeu que quan m'hi poso no hi ha qui em calli (se siente). Volia fer un concurs a veure qui era capaç de tragar-se tota l'entrevista... però no tinc res per regalar.
"El Gran Repte" versió editada
"El Gran Repte" versió íntegre
dimecres, 29 de febrer del 2012
divendres, 5 d’agost del 2011
AUTV 2011 LA CURSA-4, Bordes d'Envalira a Ordino
Doncs això ja està. Arribada i final... i segueixo sense saber com em sento.
dimarts, 2 d’agost del 2011
AUTV 2011 LA CURSA-3, La Margineda a Bordes d'Envalira
Se suposa que és l'etapa més fluixa. Potser... però es fa llarga. Com sempre al refugi de l'Illa no s'hi arriba mai!
diumenge, 31 de juliol del 2011
AUTV 2011 LA CURSA-2, Coll de la Botella a La Margineda
Últim tram de la gran primera etapa de 45km, creuant l'estació de Pal, la forta però curta pujada al Bony de la Pica i baixada llarguíssima fins La Margineda.
Només queden dos vídeos per penjar.
divendres, 29 de juliol del 2011
AUTV 2011 LA CURSA, Sortida - Coll de la Botella
Perdoneu el retard en penjar la cursa. Primer és lo primer i s'havia de muntar el clip de l'Andorra Ultra Trail 2011. Teniu el link al web andorraultratrail.com.
Aquí començaré a penjar els vídeos de "la meva" cursa, per capítols. Ja direu.
dilluns, 18 de juliol del 2011
FOTOS
La Laura i l'Eva m'han fet l'assistència durant la cursa i, és clar, algunes fotos.
Les podeu veure a l'àlbum del facebook de Carrota
Aquí us poso com va quedar la meva cama a 15 minuts de començar : /
Les podeu veure a l'àlbum del facebook de Carrota
Aquí us poso com va quedar la meva cama a 15 minuts de començar : /
diumenge, 17 de juliol del 2011
FET!
Doncs sí. Fet! Vint-i-vuit horetes "de no res"... i sencer (més o menys).
Encara no sé quines són les sensacions que tinc. Suposo que d'aquí uns dies.
Però abans de res GRÀCIES a tots els que m'heu anat animant. Sou una part important (i molt!) que no m'hagi quedat més remei que acabar la cursa (hehe).
La cursa però va començar fatal. La meva estratègia era atacar el primer tram, cosa que volia dir córrer fins a Llorts, i resulta que vaig ensopegar i caure quan portava 15 minuts de cursa per un lloc on he corregut mils de vegades!!!. Tota la cama i la mà esquerra esgarrinxades. Amunt i a continuar. Més aparatós que greu per sort. La càmera intacta.
A les primeres pujades a l'Angonella noto les primeres rampes (a musculs que ni sabia que existien), se m'arriben a agarrotar els dits del peu. Uf! la cosa podia posar-se malament. No m'havia passat mai, i per un cop que faig estiraments a consciència i vaig ben equilibrat de menjar i hidratació. Les controlo i per sort passat el Comapedrosa ja desapareixen. Així que fins La Margineda molt bé, el millor temps possible dels previstos i arribo en posició 27 (diuen). Però és clar, enregistrar la cursa té les seves obligacions logístiques i estic parat més de 45 minuts. Massa.
Durant tota aquesta etapa he anat sol però enganxant-me a algú o altra: Que necessito algú què em freni una mica m'hi quedo al darrera, que algú m'avança i veig que el puc seguir, doncs som-hi.
A la pujada de Costa Seda vaig darrera d'un grup del que finalment en queden dos. Em dieun en francès que si els vull adelantar que em deixen passar. Doncs ni francès ni vull adelantar! Amb en Domènec i en "Shuster" ja farem més o menys junts tot el recorregut fins Ordino, portem ritmes molt similars. De fet sempre hi ha al voltant un grup de deu quinze corredors que vas trobant i deixant en funció dels avituallaments, mai he anat gaire sol. A vegades això sembla la Rambla.
De La Margineda a Bordes d'Envalira se suposa que és l'etapa menys dura i que m'havia de servir de descans. Ja sé que dir això quan comences amb un desnivell etern d'uns 1500m... Finalment l'etapa es fa més dura del previst. Una vall del Madriu molt llarga fins el refugi de l'Illa (qui va dissenyar aquest camí? segur que es fan voltes innecessàries) i una baixada pels dominis de Grandvalira no gaire agraida paisagisticament. També començo a notar que sóc incapaç de mantenir el ritme d'alimentació i hidratació que em convindria, i que el sistema digestiu, tot i que es comporta, em fa anar incòmode. Així que arribo a Bordes una mica tocat, no com per abandonar, però amb la cara dec pagar. Així ho veuen (però no ho diuen) la Laura i l'Eva que m'han fet l'assistència de cursa (moltes gràcies!!!!!)... i també han fet de "servei de premsa" al facebook!!!! pel que sé que durant la cursa molts m'esteu animant des d'allí.
Decideixo simplificar aportació energètica i tirar-me a la fruita, i els "calditos" i arrossets en els avituallaments on n'hi ha. És el que m'entra. A Incles ja arribo molt millor, i això que el Pas de les Vaques és un palizon. Res comparat però amb el que ens espera. El mur de Cabana Sorda em fa por. L'he fet vàries vegades i sé que serà dur. Ho és, però per aquelles coses que té la psicologia humana, se'm fa més dur arribar al refugi (que ni ho considerava) que arribar al coll. Just arribar a Coms de Jan es fa fosc. Ja no queda res... és el que pensem. La pujada a Meners, quan vas amb la reserva i ja tens tots els dolors que hagis de tenir es fa molt molt dura, o més que la pujada en si, l'aproximació fins a la pujada definitiva, ja que vas guanyant alçada que després perds. I a aquestes alçades no estàs per fer més desnivell del que et toca. Però sí. Ja hi ets... només que... a Sorteny ja "només" et queden 12km fins Ordino, una minucia que traduida acaben sent quasi dos hores llarguiiiiíssimes on, al baixar la guàrdia mental per la facilitat del terreny, notes com et ve tota la son i el cansament acumulat. La Ruta del Ferro ara té un altre significat per a mi.
Però és clar, acabes arribant a Ordino, a les tres de la matinada on et trobes aquells què t'estan esperant, els de l'organització (moltes gràcies a tots per la bona feina) i alguna sorpresa.
A l'arribar em pregunten com em sento. Diuen que hauria de sentir-me com el rei del món. En aquella hora sóc incapàç de contestar, sé com se senten le meves cames i les plantes dels peus, però jo... ja hi pensaré.
Gràcies!
(Penjaré vídeos, ho prometo, però no sigueu ansiosos)
Encara no sé quines són les sensacions que tinc. Suposo que d'aquí uns dies.
Però abans de res GRÀCIES a tots els que m'heu anat animant. Sou una part important (i molt!) que no m'hagi quedat més remei que acabar la cursa (hehe).
La cursa però va començar fatal. La meva estratègia era atacar el primer tram, cosa que volia dir córrer fins a Llorts, i resulta que vaig ensopegar i caure quan portava 15 minuts de cursa per un lloc on he corregut mils de vegades!!!. Tota la cama i la mà esquerra esgarrinxades. Amunt i a continuar. Més aparatós que greu per sort. La càmera intacta.
A les primeres pujades a l'Angonella noto les primeres rampes (a musculs que ni sabia que existien), se m'arriben a agarrotar els dits del peu. Uf! la cosa podia posar-se malament. No m'havia passat mai, i per un cop que faig estiraments a consciència i vaig ben equilibrat de menjar i hidratació. Les controlo i per sort passat el Comapedrosa ja desapareixen. Així que fins La Margineda molt bé, el millor temps possible dels previstos i arribo en posició 27 (diuen). Però és clar, enregistrar la cursa té les seves obligacions logístiques i estic parat més de 45 minuts. Massa.
Durant tota aquesta etapa he anat sol però enganxant-me a algú o altra: Que necessito algú què em freni una mica m'hi quedo al darrera, que algú m'avança i veig que el puc seguir, doncs som-hi.
A la pujada de Costa Seda vaig darrera d'un grup del que finalment en queden dos. Em dieun en francès que si els vull adelantar que em deixen passar. Doncs ni francès ni vull adelantar! Amb en Domènec i en "Shuster" ja farem més o menys junts tot el recorregut fins Ordino, portem ritmes molt similars. De fet sempre hi ha al voltant un grup de deu quinze corredors que vas trobant i deixant en funció dels avituallaments, mai he anat gaire sol. A vegades això sembla la Rambla.
De La Margineda a Bordes d'Envalira se suposa que és l'etapa menys dura i que m'havia de servir de descans. Ja sé que dir això quan comences amb un desnivell etern d'uns 1500m... Finalment l'etapa es fa més dura del previst. Una vall del Madriu molt llarga fins el refugi de l'Illa (qui va dissenyar aquest camí? segur que es fan voltes innecessàries) i una baixada pels dominis de Grandvalira no gaire agraida paisagisticament. També començo a notar que sóc incapaç de mantenir el ritme d'alimentació i hidratació que em convindria, i que el sistema digestiu, tot i que es comporta, em fa anar incòmode. Així que arribo a Bordes una mica tocat, no com per abandonar, però amb la cara dec pagar. Així ho veuen (però no ho diuen) la Laura i l'Eva que m'han fet l'assistència de cursa (moltes gràcies!!!!!)... i també han fet de "servei de premsa" al facebook!!!! pel que sé que durant la cursa molts m'esteu animant des d'allí.
Decideixo simplificar aportació energètica i tirar-me a la fruita, i els "calditos" i arrossets en els avituallaments on n'hi ha. És el que m'entra. A Incles ja arribo molt millor, i això que el Pas de les Vaques és un palizon. Res comparat però amb el que ens espera. El mur de Cabana Sorda em fa por. L'he fet vàries vegades i sé que serà dur. Ho és, però per aquelles coses que té la psicologia humana, se'm fa més dur arribar al refugi (que ni ho considerava) que arribar al coll. Just arribar a Coms de Jan es fa fosc. Ja no queda res... és el que pensem. La pujada a Meners, quan vas amb la reserva i ja tens tots els dolors que hagis de tenir es fa molt molt dura, o més que la pujada en si, l'aproximació fins a la pujada definitiva, ja que vas guanyant alçada que després perds. I a aquestes alçades no estàs per fer més desnivell del que et toca. Però sí. Ja hi ets... només que... a Sorteny ja "només" et queden 12km fins Ordino, una minucia que traduida acaben sent quasi dos hores llarguiiiiíssimes on, al baixar la guàrdia mental per la facilitat del terreny, notes com et ve tota la son i el cansament acumulat. La Ruta del Ferro ara té un altre significat per a mi.
Però és clar, acabes arribant a Ordino, a les tres de la matinada on et trobes aquells què t'estan esperant, els de l'organització (moltes gràcies a tots per la bona feina) i alguna sorpresa.
A l'arribar em pregunten com em sento. Diuen que hauria de sentir-me com el rei del món. En aquella hora sóc incapàç de contestar, sé com se senten le meves cames i les plantes dels peus, però jo... ja hi pensaré.
Gràcies!
(Penjaré vídeos, ho prometo, però no sigueu ansiosos)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)